Avis i néts: una relació especial

Les relacions entre avis i néts són relacions de complicitat i plenes d’encant. Per a moltes famílies els avis són un puntal a l’hora de tenir cura dels més petits.

De vegades, el procés d’envelliment i la jubilació permeten a les persones grans mantenir una vida quotidiana sense horaris de feina i més tranquil·la, que facilita donar suport als néts, sobretot si no es tenen dificultats de salut. Altres vegades, però, el procés d’envelliment comporta el deteriorament de certes capacitats, que impossibilitaran oferir aquest suport als néts. Per això caldrà entendre coses que potser són dificultoses.

Tot i que alguns processos d’envelliment tinguin característiques especials, les relacions entre avis i néts han de poder continuar amb normalitat. I és que, en aquesta relació, els nens participen del procés d’envellir i l’aprenentatge és important per a ells. 

Així, d’una banda, ens podem trobar que aquestes relacions avis-néts conformen situacions quotidianes similars a les que els infants tenen amb els pares, però dotades d’una tendresa i d’un amor diferents a les que tenen amb els pares. Els avis van a buscar els infants a l’escola, passen la tarda amb els petits de la casa o cuiden dels néts mentre els pares assistim a una reunió a l’escola, per exemple. ¿A qui de nosaltres, els nostres avis, de petits, ens preparaven el nostre àpat preferit, ens explicaven el conte que més ens agradava o sempre duien caramels a les butxaques?

Els avis sovint ajuden els pares en la vida diària i en les tasques domèstiques ja que els pares tenen, en ocasions, horaris de feina llargs i no poden arribar a tot. Així, els avis cuiden i acompanyen aquesta tasca quotidiana, però també eduquen, ja que moltes vegades estan presents en rutines diàries com l’esmorzar, el berenar o l’hora del bany… Si veiem aquesta realitat amb ulls d’infant, es tracta de moments amb la persona gran de ritmes més lents, de paraules suaus i consentiments. I no estem parlant de la idea que sovint com a pares se’ns dispara, la mal-criança, sinó d’estils educatius amb valors propis d’una altra generació o d’un altre moment vital o relació.

Els infants aprenen de forma àgil i aquesta diversitat d’estils fa més ric el seu aprenentatge: els nens gaudeixen d’aquests moments de més lentitud en què les coses es fan sense presses. Són moments per aprendre, per aturar-se a pensar i prendre’s un temps llarg per fer les coses.

En altres ocasions, el procés d’envelliment de la persona gran aporta a la relació avis/néts característiques diferents: com pot entendre l’infant que el seu avi sovint li canviï el nom?, Com acostar les malalties pròpies de les persones grans als nens?, Com explicar a l’infant la pèrdua i el dol per la mort d’un ésser estimat?

En situacions com aquestes, l’infant pot sentir impotència per allò que no entén o no pot explicar amb paraules. Aquesta impotència serà major si reprimim la seva expressió. No és difícil que en situacions que no comprenem amb facilitat se’ns faci un nus a la gola i intentem treure-li importància i no parlar-ne. Però aquesta protecció no sempre és bona pels infants: és important que els nens tinguin informació adequada a la seva edat i intentem donar-los claus sobre la manera adient de mirar la vellesa amb malalties associades i no centrant-nos precisament en la malaltia, ja que el més important és la persona i no el que li passa: de la mateixa manera que es normalitza la vellesa, s’han de poder normalitzar i acceptar malalties pròpies de les persones grans, com per exemple l’Alzheimer.

Hem de poder parlar amb els infants des de la senzillesa i la veritat i no enganyar-los. Amagar-los la realitat (per exemple: una persona gran amb una malaltia important que la converteix en una persona dependent) porta a la fantasia, a l’etiqueta del tabú o d’allò prohibit, a la poca transparència i a la repressió dels sentiments. ¿Què passa quan els infants veuen la persona gran malalta o amb conductes “diferents”? ¿I si es posa a cridar o a plorar? És important parlar-los de com ens sentim nosaltres com a adults, fer-ho amb el seu llenguatge i facilitar que puguin resoldre els seus dubtes i expressin els seus sentiments. D’aquesta manera, facilitarem l’aprenentatge del cicle vital als nostres infants per tal que puguin esdevenir nens sensibles que tractin les diferents realitats de la vellesa (amb o sense malalties associades o dependència) de forma normalitzada.

Maria José Guarino
Educadora Social i Psicopedagoga
Màster en Atenció Centrada en la Persona

Category
3-5 anys, Relacions familiars i comunicació de 3 a 5 anys