El control d’esfínters

Fer-se pipí al damunt és quelcom que els passa als infants de diverses edats i que acostuma a preocupar a moltes famílies: “Ja hauria de ser capaç de controlar el pipí?”, “Què passarà a l’excursió si mulla el llit a la nit?”, “A l’escola d’altres nens i nenes ja no duen bolquer…”, etc.

Controlar els esfínters és un procés que l’infant comença a aprendre al voltant dels dos anys i migMalgrat tot, cada criatura fa el seu procés particular i per això, a vegades poden començar abans i altres, després.

Es tracta doncs d’un procés lent i gradual que requereix temps: el control total dels esfínters pot trigar fins i tot anys. De fet, es tracta d’un procés complex, ja que requereix d’aprenentatge, de factors físics i de factors emocionals i no serà fins entre els tres i els cinc anys, després de diversos esforços, que acostumen a aconseguir-ho.

Però, què passa si no ho aconsegueix? Si, amb el pas del temps, el nostre fill encara necessita dur bolquer perquè es fa pipí a sobre?

El control d’esfínters de dia

enuresi, enuresi nocturna, enuresi infantil, control esfinter, pañal, quitar pañal, se hace pipi

Per tal de poder controlar el pipí durant el dia l’infant ha d’anar avançant en la identificació de les seves necessitats fisiològiques i anar consolidant uns hàbits: ha de percebre la sensació de pipí, saber com retenir la micció i habituar-se a anar al lavabo. Cada infant però, té un ritme de maduració diferent i és aquest un dels motius pels quals pot trigar més o menys a aconseguir-ho.

Altres nens, en canvi, és possible que hagin iniciat el procés de la retirada del bolquer quan encara no estaven preparats per controlar els esfínters. Per exemple, és habitual que algunes famílies intentem retirar el bolquer perquè l’infant comença P3, perquè el comparem amb altres infants o bé perquè ho volíem fer coincidir amb l’arribada de l’estiu, moment en què hem valorat que podia resultar més còmode i, en conseqüència, potser no tinguem en compte el moment vivencial de la criatura.

Aquestes situacions no haurien de condicionar aquest moment tan important per la vida de l’infant. La retirada dels bolquers s’hauria d’iniciar respectant el procés natural de la seva evolució però, si determinats motius ens van fer avançar la retirada, encara tenim moltes oportunitats per ajudar al nostre fill.

Què podem fer?

Per ajudar al nostre fill caldrà que li aportem seguretat, intentant no transmetre-li la sensació de preocupació: de vegades és l’entorn que pot convertir la manca de control de la micció en un problema, mentre la criatura realment només ho està vivint com un procés normal. En conseqüència, és possible que, sense voler, arribem a generar una angoixa a l’infant. Per exemple, si a l’escola o quan ha dormit a casa d’un altre amiguet el nostre fill es fa pipí al damunt, caldrà normalitzar la situació, sense la necessitat d’excusar-lo, tot corroborant que es troba en un procés d’aprenentatge i que requereix el seu temps. En aquest sentit,és important evitar càstigs o retreure que hagi mullat la roba o el llit, sinó que reconèixer quan no s’ha fet pipí perquè s’ha esforçat molt per aconseguir-ho.

Caldrà involucrar el nostre fill en aquest procés i que se senti responsable i protagonista, com una fita i una mostra del seu creixement, però no com una obligació o com quelcom que ha de millorar. Per exemple, si marxa de colònies, podem preparar la motxilla junts tot afegint una muda de més o un llençol per si es fes pipí. També convé informar a les educadores, en aquest cas, o a la resta de persones que formen part activa de la vida del nostre fill: els hi podem comunicar el moment en què es troba l’infant i quin és el mètode que utilitzem a casa habitualment (si el llevem a mitja nit, si li posem bolquer, etc.). També el podem animar a participar en les seves activitats d’higiene tot fomentant la seva autonomia però sense forçar-lo “t’has embrutat els pantalons, agafes una muda de canvi?”.

Les rutines també seran importants: per exemple, fer pipí tot just abans de sortir de casa.

Un altra estratègia que el pot ajudar i aportar-li confiança és reconèixer els seus esforços “ara ja fa tres dies que no has embrutat la roba!”. Convé evitar però, resultar massa persistents en el tema, per exemple preguntant repetidament si s’ha mullat o no o demanant-li contínuament que vagi al lavabo. El nostre fill ha de viure el procés de la retirada del bolquer amb naturalitat.

El control d’esfínters de nit

Controlar el pipí a la nit acostuma a trigar més que controlar el pipí de dia, fins i tot anys. Mentre dorm, al nen li resulta més difícil prendre consciència de la necessitat de micció i activar els músculs que li permetran controlar-la. Alhora, algunes criatures tenen la bufeta més petita que d’altres i els hi costa més retenir els líquids durant les hores de son.

Per tant, que l’infant no porti el bolquer de dia no és un senyal que indiqui que immediatament s’hagi de retirar el bolquer de nit. Un dels senyals que ens poden ajudar a identificar que el nostre fill està preparat per no fer servir el bolquer a la nit és que s’hagi llevat diversos dies seguits sense haver mullat el bolquer.

Com ho podem fer?

A banda de fer servir les mateixes estratègies que per a la retirada del bolquer de dia (el respecte cap el nostre fill, cap el seu ritme maduratiu, evitar jutjar-lo, no transmetre-li neguit, etc.) podem arribar a acords amb el nostre fill: “Fa uns dies que no mulles el bolquer a la nit, què et sembla si intentes dormir sense?”, “Si vols, podem folrar el llit amb un protector perquè no pateixis si un dia s’escapa el pipí…”.

Reduir el consum de líquids abans d’anar a dormir també el pot ajudar a controlar el pipí a la nit.

Fins ara no es feia pipí, però torna a necessitar el bolquer

Pensar que un infant d’entre tres i cinc anys té una regressió perquè va passar un temps controlant el pipí i ara torna a mullar la roba o el llit o té fuites esporàdiques pot ser un error. En aquesta edat, és possible que, senzillament, el procés no hagi acabat i encara n’estigui aprenent. Per això no es tracta de cap regressió.

De tota manera, un infant que ha estat capaç de controlar el pipí durant un temps pot tornar a embrutar-se per circumstàncies que alteren el seu estat emocional (pors, inseguretats, canvis en la seva quotidianitat, etc.): els infants poden manifestar les seves angoixes mitjançant el cos i un exemple és fer-se pipí al damunt.

Si pensem que per uns dies l’infant necessita fer servir el bolquer o bé que encara no estava del tot preparat i necessita tenir més seguretat per tornar a iniciar el procés, podem ser flexibles i explicar-li els motius de la decisió “potser ens hem anticipat a l’hora de treure el bolquer de nit, necessites que ho intentem més endavant?”

Però, amb el pas del temps, segueix sense aconseguir-ho…

Al voltant dels cinc anys, si el nostre fill encara no ha aconseguit aquest control, és recomanable que el visiti el pediatre. Estudis científics apunten que de vegades la manca de control d’esfínters pot ser originada per factors hereditaris i/o hormonals que cal analitzar.

És a partir d’aquesta edat quan els professionals de la salut acostumen a diagnosticar que la criatura té enuresi, és a dir, persistència de miccions involuntàries.

Si és el cas i la incapacitat de controlar l’orina es deu a factors físics, els professionals mèdics ens podran proposar que el nostre fill segueixi algun tractament. Per exemple, existeix un medicament que afavoreix la retenció de líquids i, en conseqüència, l’infant té menys ganes d’orinar.

La incapacitat de controlar l’orina també podria ser conseqüència d’elements de caràcter més psicològic i/o emocional. En aquest cas, ens podrien aconsellar algun tractament terapèutic amb l’infant i/o amb la família per tal d’identificar possibles símptomes que puguin estar provocant que la criatura es faci pipí al damunt.

Val a dir que, tot i que s’acostumi a identificar els cinc anys com a edat aproximada, no existeix un criteri completament equànime de quina és l’edat oportuna per diagnosticar una enuresi i, en conseqüència, iniciar un tractament o un altre. En aquest sentit, els professionals mèdics han de valorar cada cas en particular.

Sigui quin sigui el cas i el moment en què es trobi l’infant, el nostre paper és molt important. Som nosaltres qui l’acompanyem en aquest procés. La paciència i la nostra predisposició són dos elements clau.

Category
3-5 anys, cura i seguretat, Desenvolupament i Aprenentatge, Salut de 3 a 5 anys