Els nens i les demències de les persones grans

Els infants són curiosos: observen i es fan preguntes sobre el que passa a casa, sobre les persones estimades i sobre el seu entorn. Si l’avi o àvia ara fa coses diferents a les que feia abans, ha deixat de fer algunes coses o ja no ens parla com abans, els infants viuran, veuran, sentiran i es qüestionaran algunes coses. A més, és possible que sentin converses que no entenen o que vegin comportaments que els desconcerten.

Tot i que els nens tenen dret a una informació verídica, serà responsabilitat nostra saber transmetre’ls-la ajustada al seu nivell comprensiu i al seu llenguatge.

abuelos con alzheimer, relacion abuelos nietos, los abuelos y los nietos, abuelos y nietos, alzheimerDe fet, a partir dels 4 anys, els infants ja poden començar a comprendre de manera més o menys fàcil i amb normalitat el que li passa a una persona gran amb demència.

Les demències, la més coneguda de les quals és l’Alzheimer, són malalties degeneratives que porten associades un deteriorament irreversible i progressiu del cervell que afecta la memòria, l’activitat intel·lectual, la capacitat motriu, i el comportament familiar i social fins a arribar, en les darreres fases, a una situació d’incapacitat absoluta.

És a partir de l’edat dels 4-5 anys que els infants ja poden entendre que l’avi o àvia està malalt i que això pot fer que algunes coses ja no les faci com abans, que altres les ha deixat de fer o que pot ser que es comporti d’una manera poc habitual o estranya. Si l’infant és més petit, haurem d’adequar la informació, que serà sempre millor que no donar-li cap explicació.

De vegades, en estadis més avançats de malaltia, la persona gran pot tenir comportaments propis d’edats primerenques, com ara que li caigui la cullera del plat, per exemple, o que cridi, que plori o que ja no pugui expressar-se amb un llenguatge adequat. Són símptomes propis de les demències i és important transmetre als infants que a les persones grans cal respectar-les més enllà dels comportaments o llenguatge que utilitzin. Convé ajudar els nostres fills a poder veure a les persones com a tals, i no des de la malaltia que tenen. Això els ajuda no només a adquirir el valor del respecte sinó també a normalitzar situacions de malaltia i deteriorament que formen part de la vida.

Si ajudem els nens a comprendre totes les fases de la vida i les malalties que pateixen algunes persones grans, aquesta experiència els dotarà dels recursos intel·lectuals i emocionals per abordar la seva pròpia vida. En aquest sentit, és positiu pels nostres fills tenir contacte amb persones grans per tal que puguin entendre els processos patològics i els puguin viure amb sensibilitat i normalitat.

En qualsevol cas, com a pares, és important que tinguem disposició a parlar amb els infants sobre les demències de les persones grans, si els nens mostren curiositat o preocupació al respecte. Com a adults, hem d’intentar ajudar els nostres fills a cercar respostes sobre els seus dubtes, sobre la malaltia, i hem d’estar preparats per abordar els sentiments dels nens entorn les demències de les persones grans.

Sovint els infants no pregunten directament, però sí que se senten preocupats perquè l’avi o l’àvia els ha anomenat per un nom que no és el seu, es fa el pipí a sobre o no es pot dutxar sol o sola. Els nens, en funció de l’edat que ténen, no poden entendre exactament el que significa la malaltia, però sí que poden intuir i entendre que hi ha alguna cosa que no funciona de forma adequada.

Algunes propostes ens poden ajudar a explicar les demències als nostres infants més petits:

  • Expliquem-li la situació a l’infant de 4-5 anys amb un llenguatge entenedor per a ell. No entendrà la paraula demència però sí que entendrà que la persona gran té una dificultat amb la seva memòria que li fa actuar de forma diferent a com actuava abans o com l’infant creu que han de fer els adults.
  • Intentem abordar els sentiments, les pors, els dubtes i les confusions que la situació li genera en cada moment concret. Els infants petits no tenen la capacitat de preveure què és el que pot succeir o ha de succeir. Per tant, anem abordant les situacions segons vagin sorgint. No fem res d’avançar-li a l’infant el deteriorament progressiu i sovint fatal de la demència.
  • Contestem les seves preguntes de la forma més honesta possible, sense por a parlar-li de com ens sentim nosaltres com a adults i les respostes que ens manquen.
  • També és positiu transmetre als nostres fills que, malgrat l’avi o l’àvia no pot transmetre-li massa afecte, encara l’estima molt i, per això, també l’hem d’estimar nosaltres.

 

Maria José Guarino
Educadora Social i Psicopedagoga
Màster en Atenció Centrada en la Persona

Category
3-5 anys, Relacions familiars i comunicació de 3 a 5 anys