La importància de les carícies en el desenvolupament infantil

Els fisiòlegs han remarcat la funció tranquil·litzadora de les carícies. Els neurobiòlegs aïllaren la molècula de morfina natural, l’endorfina, segregada durant la carícia. Aquesta petita molècula es fixa en les neurones de la medul·la que reben els missatges dolorosos. Al saturar els circuits, bloquegen la transmissió del dolor. Acariciar a un nen que acaba de caure té un valor relacional i efecte analgèsic. Per això un es frega el genoll quan es dóna un cop o es prem la galta quan li fa mal el queixal: per enviar les endorfines cap als circuits de la medul·la on aquestes molècules entraran en competència amb els missatges dolorosos.

Les carícies no només tenen aquesta virtut tranquil·litzadora i analgèsica, a més participen en la formació de la identitat i l’aparició del pensament.

La mainada creix i tot sovint es va distanciant el grau de contacte per diferents factors, evidents i naturals. Però en un grau o en un altre, la complicitat de la carícia com a vehicle d’afecte es manté en mirades, somriures, bromes compartides, converses estimulants, tots ells vehicles de l’afecte, moments de complicitat i reconeixement que seran els adequats a l’edat i el moment maduratiu de tothom.

Val a dir però que cada infant és únic: hi ha criatures que necessiten i cerquen el contacte amb les persones amb qui té un vincle especial tot i el pas dels anys, així com d’altres que per exemple són més reticents a rebre petons, abraçades, etc. L’important és respectar els sentiments de cada nen i nena i trobar conjuntament la manera de mostrar-nos afecte.

Category
0-1 anys, 1-3 anys, 3-5 anys, Relacions familiars i comunicació, Relacions familiars i comunicació de 3 a 5 anys