Les emocions del meu fill

Durant els primers anys de vida hem vist créixer i adquirir diverses destreses al nostre fill a un ritme accelerat. Quan pensem en habilitats motrius, aquestes fites es fan evidents: podem observar com l’infant camina, com, de mica en mica, ha perfeccionat la seva precisió en l’ús de les mans, etc.

El mateix passa amb el desenvolupament del llenguatge o amb el desenvolupament físic: percebem fàcilment allò que ha après i allò que arribarà aviat però, ens hem parat a reflexionar en els sentiments que té i les emocions que experimenta? Potser ens preguntem: “Fins quin punt és capaç l’infant d’expressar els seus sentiments?”, “Pot identificar els sentiments dels altres?”, “Quines emocions experimenta en els esdeveniments del seu dia a dia?”

En relació al desenvolupament emocional de l’infant, l’etapa dels tres als cinc anys esdevé clau: es tracta d’un moment en què la criatura experimentarà emocions i sentiments diversos i, sobretot, molt intensos.

Conèixer quins són aquests sentiments i emocions, així com algunes de les causes que les provoquen, ens ajudarà a entendre els nostres fills i ajudar-los en aquest procés de vivències diverses.

Dels tres als cinc anys: l’esclat d’emocions

desarrollo emocional niños , inteligencia emocional en niños, emociones niños, emociones y sentimientos en los niñosQuan parlem de les característiques d’una etapa sempre existeix el risc de generalitzar massa i que això ens impedeixi veure la individualitat de cada nen/a. Sense caure en aquest error i, tenint en compte que cada criatura és única i diferent, com també ho és el seu procés de maduració, és cert que existeixen elements comuns en el seu desenvolupament.

En el cas de les emocions i els sentiments, acostuma a passar el mateix: hi ha certes fites que es produeixen en la mateixa franja d’edat però que cada infant viu amb més o menys intensitat i més o menys tard.

La consciència de les emocions i sentiments

El infants, a mesura que van creixent, van augmentant la capacitat de reconèixer les emocions i els sentiments: a poc a poc, comencen a entendre que les situacions agradables produeixen sensacions positives i les desagradables sensacions negatives.

També són capaços d’identificar aquestes emocions en els dibuixos que veuen –cares somrient o cares tristes-; en els altres –els germans, els personatges de contes, les pel·lícules, etc.-, i, gràcies al desenvolupament del llenguatge i a la nostra ajuda, aprenen a posar nom a allò que senten.

Per aconseguir-ho, cal que els expliquem les nostres emocions –si estem contents o enfadats- i el perquè. Cal que els fem cas quan ens manifesten una emoció o un sentiment i els ajudem a expressar-ho amb paraules, justificant la nostra visió: “entenc que estàs enfadat perquè vols continuar jugant però ara és l’hora de sopar i descansar. Demà podràs tornar a jugar una altra estona”.

També podem recórrer a activitats artístiques com el dibuix, la pintura, la música, etc., com a vehicle d’expressió ja que totes elles són grans estimulants i una bona ajuda per aquells infants a qui els costa manifestar-se a través de les paraules. O bé compartir contes, històries, pel·lícules o altres obres artístiques que li permetin ficar-se a la pell d’altres persones i començar a entendre què senten els altres.

Quines emocions experimenten els infants entre els tres i els cinc anys?

A mesura que la criatura creix, les emocions i els sentiments es van fent cada vegada més conscients i complexos.

Durant l’etapa que va dels tres als cinc anys, els petits van adquirint més eines d’expressió –com ara la parla-, i el seu món comença a ampliar-se: cada cop s’enfronten a un conjunt de situacions –interacció amb objectes, persones, altres infants, ell/a mateix, etc.- que li desperten més emocions i sensacions. Les més freqüents són:

La por: especialment als animals, a la foscor, a les tempestes, als éssers imaginaris –fantasmes o monstres-, etc. Aquestes pors estan lligades al sentiment de perill davant d’una amenaça real o imaginària –poden pensar, per exemple, que els ogres són reals perquè els han vist en il·lustracions o en pel·lícules-, però també a experiències desagradables apreses. Algunes d’aquestes experiències desagradables poden haver estat transmeses pels adults, per exemple, si els pares tenen por dels gossos serà fàcil que la criatura també en tingui.

Per evitar-ho, és important no transmetre emocions negatives desmesurades perquè som un exemple a imitar: si som massa patidors, contribuirem a que els nostres fills adoptin les nostres mateixes inseguretats i pors.

És molt important doncs mantenir actituds serenes, raonades i coherents i evitar utilitzar la por com a recurs educatiu: no els hem de parlar de l’home del sac, per exemple, ja que és molt possible que la criatura passi una por innecessària. De fet, en el fons, no deixen de ser amenaces o mentides que poden aterrir l’infant i fomentar-li la inseguretat.

En canvi, podem posar límits i ser directes amb les nostres demandes amb missatges clars, com ara “la mare no vol que toquis això”, o bé amb una mirada concreta o un gest clar que pugui reconèixer.

Generalment, les pors desapareixen de forma espontània a mesura que la criatura va creixent, perdent sensació d’indefensió i, perquè ha après de la seva pròpia experiència respecte a aquestes determinades pors.

És important tenir clar que les pors formen part d’un procés de desenvolupament natural i, per tant, és clau que els acompanyem i els ajudem a prendre consciència de cada por, a transformar-la i a gestionar-la amb serenitat i raó. Caldrà doncs parlar amb ell, concretar què és allò que l’espanta, ensenyar-li a trobar el valor real d’aquesta por i buscar alternatives per disminuir l’ansietat davant d’aquestes situacions: “Entenc que tinguis por, el gos ens ha fet un ensurt, però només borda perquè no ens coneix, si no el molestem no ens farà res…”.

El negativisme i l’oposició: es tracta de dues emocions que utilitza per afirmar-se com a individu ja que, a mesura que va creixent, també va relacionant-se cada cop amb més persones i necessita diferenciar-se’n. Tots els nens i nenes necessiten buscar la seva identitat individual, descobrir les seves possibilitats i posar a prova els seus límits –està trobant el seu rol i coneixent les nostres demandes-.

En aquests casos, és important mantenir-nos ferms i fer-los adonar de si actuen bé o malament, així com les conseqüències que puguin tenir els seus actes. Els límits són els senyals d’un camí que els indicarà per on han de passar, allò que poden fer i allò que no poden fer, vetllant pel seu bé i per la seva seguretat. De fet, si sempre cedim a tot, el nostre fill no aprendrà a afrontar les dificultats ni a tolerar la frustració, de manera que es desesperarà si no té o fa el que ell vol.

De mica en mica, començaran a reconèixer els altres i les nostres expectatives, però caldrà que els orientem a fer-ho ja que, de forma innata, no coneixen què esperem d’ells, encara que coneguin les nostres normes.

La vergonya: a mesura que els nens creixen, van adquirint més i més consciència de si mateixos, fet que els permet veure’s com els veuen els altres. Així, quan se senten observats, poden experimentar vergonya, fer gracietes per cridar la nostra atenció i sentir-se estimats o fer rebequeries si se senten frustrats. La percepció que tenen sobre com els veuen les persones del seu voltant repercutirà directament en la creació de la seva autoestima.

Tot plegat fa que durant aquesta etapa els nens i nenes experimentin sentiments ambivalents envers nosaltres: ja han descobert que s’estan fent grans, que cada cop poden fer més coses sols, prendre decisions i tenir més iniciativa i, per això, volen començar a ser més independents. Però no hem d’oblidar que segueixen necessitant el nostre afecte i protecció per desenvolupar la seva confiança i seguretat.

Un cop ja hagin adquirit consciència de si mateixos, els infants evolucionen cap a un nou estadi: l’extensió de sí mateixos que farà que donin molt de valor a tot allò proper i significatiu. Per exemple, començarà a entendre quina és la seva relació amb el seu tiet o amb la seva joguina, i ho pot manifestar amb conductes possessives. És en aquest moment quan pot aparèixer la gelosia: el petit/a ha creat un vincle tan fort amb nosaltres que té por a perdre’ns.

Aquest nou interès pels altres cada vegada serà més gran: escollirà amics, gaudirà de les activitats amb ells, hi cooperarà i aprendrà a percebre els sentiments dels altres.

Totes aquestes emocions i sentiments -rebequeries, pors, etc.- poden aparèixer abans o després en funció de l’estat maduratiu de la criatura, en moments de canvi en la seva vida quotidiana -el naixement d’un germà, quan el pare o la mare inicia una relació amb una altra parella…-, o bé no aparèixer mai.

El que és important és estar al costat del nostre fill davant de qualsevol manifestació emocional per ajudar-lo a gestionar-la, oferint serenitat i mostres d’amor, coneixent i reconeixent com se sent i, sent conscients que no es tracta d’actes fortuïts ni deliberats sinó d’expressions d’algun tipus de necessitat.

Finalment, i a banda de totes les emocions que ja hem citat, l’alegria també té un paper clau en el desenvolupament emocional dels infants. Tot i que ja l’experimenten des de ben petits i la relacionen amb la sensació de benestar, seguretat, creació, exploració o descobriment, en aquesta etapa dels tres als cinc anys l’alegria guanya noves dimensions. Ja comencen a ser capaços de percebre l’alegria de l’èxit o de quan acaben o conquereixen allò que es proposen, que de seguida voldran socialitzar i compartir.

En aquest sentit, començaran a experimentar una alegria “social” a mesura que les seves relacions interpersonals vagin sent més riques i extenses, internalitzin l’actitud dels altres cap a ells –ja no només persones del seu entorn més quotidià- i, en conseqüència, mantinguin relacions positives amb d’altres infants i adults mostrant-se simpàtics i amables.

Category
3-5 anys, Articles Recomanats, Desenvolupament i Aprenentatge, Relacions familiars i comunicació de 3 a 5 anys