Les malalties més habituals en els infants d’1 a 3 anys

Entre un i tres anys, els infants acostumen a entrar en contacte amb moltes persones noves i també amb molts virus, bacteris i altres agents infecciosos, desconeguts per ells i pel seu sistema immunitari. En aquest procés de socialització és natural que l’infant contregui alguna malaltia.

Conèixer quines són les malalties més freqüents en aquest període i els seus símptomes més habituals ens ajudarà a detectar millor quan el nostre infant pot estar malalt i a afrontar amb més serenitat aquesta situació.

Quines són les malalties més freqüents?

salud, enfermedades, diarrea, otitis, conjuntivitis, varicela, resfriado, enfermedades más habituales en niños

Otitis: és una inflamació o infecció de l’oïda, freqüentment causada per diferents bacteris.

El contacte amb l’aigua de les piscines, treure la cera de l’oïda –que té una funció protectora– i la mucositat constant de l’infant –provocada per altres infeccions respiratòries com ara els refredats– poden acabar produint una otitis.

Els símptomes principals acostumen a ser el dolor d’oïda, la febre o la supuració de l’orella. Els infants també poden mostrar el seu malestar mostrant-se irritats, rebutjant els aliments, plorant… Davant d’aquests símptomes caldrà visitar el pediatre perquè en realitzi el diagnòstic i prescrigui el tractament oportú.

 

Conjuntivitis: consisteix en la inflamació de la mucosa conjuntiva, una membrana que embolcalla el globus ocular. Acostuma a presentar-se en forma d’envermelliment ocular, picor, llagrimeig, lleganyes, inflamació de les parpelles i, en general, molèsties a l’ull.

La conjuntivitis és causada principalment per infeccions o al·lèrgies. La conjuntivitis infecciosa es transmet molt fàcilment a través de la tos i els esternuts, i també es contagia a través de les mans, per l’ús compartit de mocadors o tovalloles, etc.

El tractament que ens proposarà el pediatre acostumarà a consistir en una bona higiene dels ulls.

 

Varicel·la: és una malaltia contagiosa produïda per un virus que afecta sobretot els infants d’entre dos i deu anys.

Es transmet per via respiratòria a través de la inhalació de les gotetes de saliva que expulsa la persona malalta quan parla o respira, o pel contacte directe de la criatura amb les erupcions cutànies que produeix la mateixa malaltia. És contagiosa des d’aproximadament dos dies abans que aparegui l’erupció cutània fins que totes les butllofes es converteixen en crostes –al voltant d’una setmana després de l’erupció–. Des del moment del contagi té un període d’incubació, sense símptomes, d’unes dues setmanes.

Les principals manifestacions de la varicel·la són les erupcions cutànies, la febre, la debilitat, la fatiga i el picor intens. Les erupcions acostumen a començar a la cara i al pit i a estendre’s a la resta del cos, generant crosta quan s’assequen. La durada d’aquests símptomes acostuma a ser d’una setmana, tot i que pot variar molt d’una criatura a una altra.

El pediatre ens confirmarà el diagnòstic però només ens podrà facilitar algun tractament per reduir els símptomes, principalment la picor i la febre. El mateix cos de la criatura s’encarregarà de superar la infecció.

Caldrà evitar que la criatura es rasqui les ferides –és recomanable tallar-li les ungles per evitar que es lesioni gratant-se– i intentar que estigui en un entorn més aviat fresc –la calor i la humitat empitjoren la picor–. Una bona higiene també ajudarà a evitar la infecció de les lesions de la pell: serà recomanable dutxar l’infant diàriament, assecant-li després la pell suaument, sense fregar, per no irritar-la o rebentar-ne els grans.

Els olis o les cremes amb rosa mosqueta, aplicats després d’haver passat la varicel·la, ens ajudaran a reduir les possibles cicatrius de l’infant que puguin haver quedat.

Per evitar el contagi serà recomanable que l’infant es quedi a casa fins que tota l’erupció estigui en fase de crosta.

Pel que fa a la prevenció, la millor mesura és evitar el contacte directe amb les persones que pateixin la malaltia i vacunar l’infant si es considera oportú.

 

Refredat: el refredat és una afecció de les vies respiratòries altes –nas i coll– causada per una gran varietat de virus. Es transmet a través de les secrecions de les vies respiratòries que s’expulsen a l’aire mitjançant la tos o els esternuts. També es transmet quan hi ha objectes contaminats –joguines, coberts, gots, etc.– que entren en contacte amb la boca, el nas, les mans o els ulls de la criatura.

La població infantil és la més sensible al contagi i la més afectada, principalment per la interacció amb altres nens i pel fet que el seu sistema immunològic –la defensa natural del cos contra les infeccions– no està tant desenvolupat com el dels adults. Un infant pot patir de mitjana entre sis i vuit refredats a l’any.

Els símptomes més freqüents són la mucositat, l’obstrucció o secreció nasal, les dificultats per respirar –que poden provocar dificultats per dormir i menjar–, la tos seca, la febre, les molèsties a la gola i el malestar general, entre altres. La malaltia acostuma a tenir una evolució d’entre cinc i set dies.

La simptomatologia de la grip i del refredat són molt similars, tot i que els símptomes de la grip acostumen a ser més pronunciats –per exemple, amb febre més alta acompanyada de dolor muscular–. El pediatre ens ajudarà a discriminar quina és la malaltia que afecta el nostre infant i ens indicarà el tractament a seguir. Cal tenir en compte que el refredat es cura sol, de manera que el tractament s’orientarà a reduir-ne els símptomes: la febre, l’obstrucció del nas o la tos irritativa.

Serà important mantenir una bona hidratació de la criatura, oferint-li aigua o sucs de fruita naturals, una humidificació ambiental adequada –mitjançant un vaporitzador o una altra font d’humitat– que eviti el ressecament de les mucoses, i rentar-nos les mans de manera freqüent per evitar contagiar altres persones.

 

Diarrea: és una inflamació dels intestins i de l’estómac que es manifesta amb un augment del nombre de deposicions i/o l’alteració de la seva consistència habitual.

Les principals causes de la diarrea són les infeccions d’origen divers –virus, bacteris, paràsits, etc.–, la ingesta d’aliments contaminats, una reacció a la introducció de nous aliments o la ingesta perllongada de determinats medicaments. Les seves formes de contagi o transmissió són diverses.

Per la diversitat de causes que l’originen i pel perill de deshidratació i desnutrició de la criatura –la diarrea consisteix en una pèrdua excessiva d’aigua, de sals i de minerals a través de les femtes–, caldrà que el pediatre avaluï el seu estat de salut.

Les diarrees poden acompanyar-se d’altres símptomes, com ara vòmits, nàusees, sensació de dolor abdominal o febre.

Pel tractament de la diarrea s’acostuma a recomanar la ingesta freqüent de líquids per evitar la deshidratació, i una dieta astringent, és a dir, una dieta en què es redueixen o es limiten els aliments rics en fibra, com ara verdures, hortalisses, fruites i llet, i es recomanen aliments pobres en residus, com l’arròs, la pastanaga, el pollastre i el peix bullit.

Davant qualsevol malaltia el que és important és millorar el benestar de l’infant. Tot i que el fet de conèixer les malalties més freqüents i els seus símptomes ens donarà pistes sobre el que pot estar passant, el pediatre serà el que determinarà el diagnòstic i el tractament apropiats.

Category
1-3 anys, cura i seguretat, Salut d'un a tres anys